Bueno bueno bueno….. Avui ha sigut un dia d’estrenes i sorpreses.
Estrenes perquè hem agafat el tren bala o Shinkansen, des de Shin-Osaka fins a Hiroshima. Crec que hem volat a 300Km/h i hem trigat a fer el recorregut poc menys d’una hora i mitja. Corre que se las pela!

Per poder fer servir el Shinkansen i no lapidar el pressupost vam comprar el Japan Rail Pass i l’hem validat aquest matí a l’estació de Kyoto. (Per veure més informació sobre el JR Pass, mirar els primers post d’aquest bloc).
Després d’arribar a Hiroshima hem agafat un tren local de la línia JR que ens ha portat a l’estació de Myajima-guchi, des d’on s’agafa el ferry (també de JR) que en deixa a l’illa de Miyajima.

Al arribar a Miyajima hem anat a deixar les maletes i bosses a l’hotel. L’ hotel es una passada. Tradicional japonès i dormint amb futons a terra, “como mandan los cánones”. Ah! I per suposat allà ens esperaven els Yukata, per anar com a casa 😉

Hem anat a passejar per les rodalies de l’ hotel, on a l’igual que Nara, està plegat de cérvols que “campan a sus anchas”. Son bastant descarats i només et volen per l’interès Andrés. Mireu que va passar quan vaig treure unes galetes per picar…..

I no només això, s’em va menjar el mapa de l’illa que portava a la mà en un plis-plas! Em va estar seguint una bona estona, fins que al final vaig tenir una conversa amb el cérvol per posar les coses al seu lloc….

Quan vam poder continuar el passeig, vam anar a veure la principal atracció de l’illa, el gran Torii de Miyajima, situat dintre del mar, però quan baixa la marea s’hi pot anar caminant fins la base.

Us deixo algunes fotos més del Torii:



Al fer-se fosc vam anar a veure una mena d’actuacions que feien al monestir que hi ha davant del Torii. Doncs resulta que aquestes actuacions son en realitat un festival de música que es celebra un di a l’any a Miyajima. Toma potra!

Doncs la sorpresa del dia ve quan uns japonesos que estaven a darrera nostre s’ens posen a parlar en anglès. Es veu que els hi vam caure en gràcia i ens vam convidar a beure una mena de sidra que feien ells mateixos. Aquí unes fotos dels col·legues:

I foto de l’etiqueta de la sidra:

I també vam trobar l’ànima bessona del Quimet, bohemi a más no poder, músic i metge local com a hobby.

S’ens feia tard i nosaltres encara no havíem sopat, o sigui que vam anar a l’únic restaurant del poble que quedava obert, que resulta que pertany a un dels tios que hi estava amb nosaltres al festival.

Be, per avui prou, que aquí ja son més de les 12 de la nit i portem bastant ‘tute’, o sigui que a momir!

Read Full Post »