Dia 9: Hiroshima “La nova Hiroshima”

El primer post d’Hiroshima es centrava en la catàstrofe de la bomba atòmica. En aquesta segona part parlarem de la Hiroshima actual, la cosmopolita, la que va saber ressorgir de les cendres.

Després d’anar al Museu per la Pau vam anar a buscar lloc per dinar, i quina millor zona per fer-ho que la del carrer Hon-dori on hi han multituds de restaurants, des de els més selectes fins el sacrilegi del McDonnald’s.

Per fer pair una mica vam anar al jardí Shukkeien, una mica al nord de la zona de Hon-dori. Molta calma i tranquil·litat per poder meditar si s’escau 😉

Al costat mateix del jardí, es troba el castell d’Hiroshima. El castell original va desaparèixer per complet per la bomba atòmica, i el que hi ha ara es una reconstrucció en la que es pot pujar fins a l’últim pis per veure una vista d’Hiroshima.

Be, i fins aquí el dia d’avui. Demà marxem cap a Tokyo, fent abans una parada en un dels castells més macos del Japó. el castell de Himeji.

Read Full Post »

Dia 9: Hiroshima “Aquest és el nostre crit, aquesta és la nostra pregària; pau en el món”

Avui hem dedicat tot el dia a Hiroshima. Que dir de Hiroshima, que no sapigueu? Doncs crec que tothom ja coneix la trista història de Hiroshima.
Un dia 6 d’agost del 1945 justament a les 8:15 del matí, quan tothom estava pel carrer anant i venint, una bomba atòmica nord Americana anomenada “Little boy” va fer d’aquest indret un infern… Un infern mai vist, una catàstrofe. Hiroshima va passar de ser una ciutat activa, plena de gent a ser un desert. El centre de l’epicentre just a l’alçada a on van tirar la bomba hi havia aquest edifici “Genbaku Dome” que va ser un dels molts pocs edificis que va quedar d’en peus.

La ciutat de Hiroshima ha deixat aquest edifici com a record del que va ser el dia més terrible de les seves vides, per recordar a tothom que una cosa així no ha de tornar a passar mai més.

Des de llavors Hiroshima està treballant perquè s’aboleixin totes les bombes nuclears que hi han en el món, és per això que van crear el parc de la pau a on alberga el monument per la pau, el monument a Sadako Sasaki i el museu de la pau de Hiroshima.

Hem entrat al museu per la pau de Hiroshima, i he seleccionat unes quantes fotos per poder mostrar-vos. Haig de dir que el museu impacta molt, hi han fotografies que val més que no posi; és terrible el que els hi va passar a la gent que van sobreviure en un principi.
Penseu que la bomba atòmica va matar a Hiroshima a 140.000 persones, només la meitat va morir al primer moment. La resta va anar morint després, degut a les cremades, a la radiació per la pluja negra i els danys van durar fins a molts anys més tard, la gent encara moria degut a diferents càncers provocats per la radiació.

Aquest rellotge es va parar justament al moment de l’explosió.

Cartes de diferents alcaldes de Hiroshima, que enviaven als països que feien proves nuclears, per demanar la cessament d’aquestes activitats.

Aquesta fota va ser tirada just 30 minuts després de l’explosió. Un reporter es trobava a uns quilometres de Hiroshima i hi va anar per fer unes fotos. Va quedar tant impactat amb el que va veure, que no va poder tirar més de 5 fotografies.

Aquestes dues fotos mostren com era abans Hiroshima i com va quedar desprès de l’explosió.

Aquesta noia de la fotografia es la Sadako Sasaki. La seva història ha transcendit a tot el món.

Sadako Sasaki només tenia 2 anys quan va explotar la primera bomba atòmica, a 1’5km de casa seva. 10 anys més tard va contraure la leucèmia com molts altres nens del seu entorn. Una amiga de la Sadako, per animar-la li va dir que si aconseguia fer 1.000 grues de paper (origamis) li seria concedit un desig dels Déus. De les seves pròpies mans l’amiga li va regalar la primera grua de paper i li va dir “aquí tens la primera grua”.
Sadako de seguida es va posar a crear grues de paper, amb l’esperança que els Déus la curarien, però va conèixer més nens malalts, i va pensar que no era just només demanar el desig per ella, i va pensar de fer un esforç per portar la pau i la curació a totes les víctimes del món.
Sadako no va veure mai fet realitat el seu somni, desprès de mesos lluitant contra la leucèmia va morir envoltada de (origamis) grues de paper. En va poder crear al voltant de 600, amb papers de les medicines que trobava per l’hospital. Un cop van conèixer la notícia, els seus companys d’escola van acabar la seva feina fent més origamis fins arribar als 1000 que ella volia fer.

Des de llavors la figura de l’origami es un símbol per a la pau, i cada dia arriben mils i mils de origamis de paper d’arreu del món a Hiroshima.

Read Full Post »

Dia 8: Miyajima “Monkey say monkey do”

Com ja sabeu ahir ens vam quedar a dormir a Miyajima, doncs avui al matí hem fet la foto que ens faltava de la illa. El O-Torii de dia amb la marea alta.

Després hem pujat al cim Misen. Es la muntanya més alta de la illa de Miyajima i conté nombrosos temples i santuaris. La pujada es infernal de la ‘muelte’ i amb la humitat que feia….dons ja us podeu imaginar. Però ha valgut la pena.

Per pujar, millor fer-ho en funicular…..o si us voleu fer els ‘machitos’ vosaltres mateixos, però son 3 hores de pujada i 3 més per baixar…. Això si, el preu de pujar còmodament es de 1800 Iens per persona…aaarrgghhh

Quan arribes a dalt, tens unes vistes espectaculars del mar interior del Japó.

A mig camí hem trobat un santuari on flameja el foc etern, una foguera que no ha parat de cremar en 1200 anys i de la qual es va extreure la flama que ara crema a la plaça de la Pau d’Hiroshima. Aquí una foto del santuari en qüestió:

I aquí una foto de la flama:

I ara la part més ‘mona’ del post. A dalt del funicular hi ha una reserva de micos ‘culopelao’, els mateixos de les típiques fotos dels micos del Japó prenent un bany termal, però aquest son més de muntanya, son com més ‘cumbià’.

Aquí una foto del petit de la familia que vol ser gran:

Una mare donant de menjar al fill:

I per últim….el borrachín del grup!

Per últim hem anat a dinar a un lloc en mig del bosc a menjar uns fideus. Observeu la tècnica i ‘savoir faire’ del menda:

Nosaltres ja estem a Hiroshima. Us deixo amb un avanç de demà…..

Read Full Post »

Dia 7: Miyajima “Summer Festival”

Bueno bueno bueno….. Avui ha sigut un dia d’estrenes i sorpreses.

Estrenes perquè hem agafat el tren bala o Shinkansen, des de Shin-Osaka fins a Hiroshima. Crec que hem volat a 300Km/h i hem trigat a fer el recorregut poc menys d’una hora i mitja. Corre que se las pela!

Per poder fer servir el Shinkansen i no lapidar el pressupost vam comprar el Japan Rail Pass i l’hem validat aquest matí a l’estació de Kyoto. (Per veure més informació sobre el JR Pass, mirar els primers post d’aquest bloc).

Després d’arribar a Hiroshima hem agafat un tren local de la línia JR que ens ha portat a l’estació de Myajima-guchi, des d’on s’agafa el ferry (també de JR) que en deixa a l’illa de Miyajima.

Al arribar a Miyajima hem anat a deixar les maletes i bosses a l’hotel. L’ hotel es una passada. Tradicional japonès i dormint amb futons a terra, “como mandan los cánones”. Ah! I per suposat allà ens esperaven els Yukata, per anar com a casa 😉

Hem anat a passejar per les rodalies de l’ hotel, on a l’igual que Nara, està plegat de cérvols que “campan a sus anchas”. Son bastant descarats i només et volen per l’interès Andrés. Mireu que va passar quan vaig treure unes galetes per picar…..

I no només això, s’em va menjar el mapa de l’illa que portava a la mà en un plis-plas! Em va estar seguint una bona estona, fins que al final vaig tenir una conversa amb el cérvol per posar les coses al seu lloc….

Quan vam poder continuar el passeig, vam anar a veure la principal atracció de l’illa, el gran Torii de Miyajima, situat dintre del mar, però quan baixa la marea s’hi pot anar caminant fins la base.

Us deixo algunes fotos més del Torii:

Al fer-se fosc vam anar a veure una mena d’actuacions que feien al monestir que hi ha davant del Torii. Doncs resulta que aquestes actuacions son en realitat un festival de música que es celebra un di a l’any a Miyajima. Toma potra!

Doncs la sorpresa del dia ve quan uns japonesos que estaven a darrera nostre s’ens posen a parlar en anglès. Es veu que els hi vam caure en gràcia i ens vam convidar a beure una mena de sidra que feien ells mateixos. Aquí unes fotos dels col·legues:

I foto de l’etiqueta de la sidra:

I també vam trobar l’ànima bessona del Quimet, bohemi a más no poder, músic i metge local com a hobby.

S’ens feia tard i nosaltres encara no havíem sopat, o sigui que vam anar a l’únic restaurant del poble que quedava obert, que resulta que pertany a un dels tios que hi estava amb nosaltres al festival.

Be, per avui prou, que aquí ja son més de les 12 de la nit i portem bastant ‘tute’, o sigui que a momir!

Read Full Post »